El monestir de Santes Creus.

    Monestir cistercenc filial de la Grand Selva (Llenguadoc). L’any 1150 el gran senescal de la casa comtal de Barcelona, Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, donaven a l’abat a de la Grand Selva, en mans del seu prior Guillem i en presència del monjo Guillem de Montpeller (Guillem VI, senyor de Montpeller que havia renunciat al segle) un alou de la seva propietat a Cerdanyola del Vallès, conegut com l’alou de Valldaura perquè s’hi fundés un monestir, el qual posteriorment seria conegut amb el nom de Santa Maria de Valldaura.
     
    El prior Guillem esdevindria el primer abat de Valldaura i la comunitat hi era constituïda ja l’any 1152. Aquesta, l’any 1154, al trobar-se constrenyida territorialment i sense possibilitats d’expansió va sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d’un lloc més proper a la recent conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la casa conventual. El comte accedí i els hi donà l’Espluga d’Ancosa. El lloc no era gens apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el nom de Granja d’Ancosa.

     L’oportunitat per abandonar Valldaura es presentà als monjos l’any 1160 quan Guillem Alamany de Cervelló els concedí unes terres a la vora esquerra del riu Gaià, conegudes amb el nom de Camp de Santes Creus. Després de moltes disputes amb els diferents senyors amb drets en aquestes terres i després de vèncer l’oposició de l’arquebisbe de Tarragona, Bernat de Tort, s’hi bastí el futur monestir de Santes Creus, traslladant-se la comunitat des de Valldaura a final de la dècada dels anys seixanta, en temps de l’abat Hug.

     Aviat els monjos iniciaren una política d’expansió territorial a una i altra banda de l’eix del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del Penedès, al Tarragonès, a l’Alt Camp, a la Segarra, a l’Urgell, i l’Anoia, i altres llocs més allunyats del monestir, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.

     A partir de 1168 és bastiren les principals dependències monacals: església nova, començada l’any 1174 i acabada l’any 1226, en temps de l’abat Bernat Calvó, encara que l’absis havia estat cobert l’any 1211 en temps de l’abat Bernat d’Àger; l’any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l’hospital de Sant Pere s’hi bastí l’any 1229; l’any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del claustre –avui desaparegut -, i l’any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l’any 1341, obra de Reinard de Fonoll, arquitecte anglès. Les muralles – per ordenament reial, per raó de la guerra amb Castella- foren començades el dia primer de gener de 1375 i acabades el 20 de febrer de 1378. L’anterior retaule gòtic, obra de Lluís Borrasà, fou inaugurat l’any 1411 en temps de l’abat Bernat Dalmau.

      Durant l’abadiat de Gener, el monestir restà sota el patronatge del rei Pere el Gran, i fou en aquest temps en què s’iniciaren les obres del Palau Reial. El monarca atorgà a l’abat i als seus successors el privilegi pel qual l’abat santescreuenc era notari en el seus dominis. Funció que l’abat delegà sempre en un dels seus monjos.

      Un dels abats més importants fou fra Bonanat de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume II el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l’any 1298, i el monestir d’Altofonte a l’illa de Sicília, l’any 1308. No cal dir que, en temps d’aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus. Seria en temps del seu successor, Pere el Cerimoniós, quan aquest monarca decantà la seva protecció vers Poblet, convertint-lo en panteó reial. Les relacions del monarca amb l’abat Ferrara o Ferrera foren tibants arrel de la fortificació del monestir.

      El papa Benet XIII, visità el monestir l’any 1410. Quan s’extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs, els seus béns foren incorporats a Santes Creus, a l’igual que les despulles de la reina Margarita de Prades.

      Fou a finals del segle XV quan el monestir experimentà un canvi en l’explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos santescreuencs es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins l’exclaustració definitiva de la comunitat l’any 1835.

      En temps de l’abat Jaume Carnisser, el monestir s’oposa al projecte de constitució de la Congregació Cistercenca de la corona catalano-aragonesa. Juntament amb Poblet, Santes Creus, fou el més acèrrim defensor del vell sistema dels abats perpetus. Tanmateix a la mort de fra Carnisser el monestir es doblegà al nou sistema i a partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà fins l’extinció del monestir. L’abat Barberà ocupà el càrrec de Vicari General de la congregació i fou amic personal de Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona.

      En temps de l’abat Bartomeu Rovira els monjos abandonaren les dependències del claustre anterior i passaren a ocupar la zona del claustre posterior, iniciant-se un procés de restauració i adequació d’aquella part del monestir, que els monjos no abandonaren fins la seva total desaparició.

       El retaule barroc actual, obra de Josep Tramulles, fou construït a meitats del segle XVII. La infermeria nova fou construïda a durant la tercera dècada del segle XVII per un mestre de cases de Valls i el refetor nou sofrí una modificació l’any 1733 aixecant-se el sostre, perdent així els trets gòtics que en un principi tenia

      Els abats santescreuencs i la comunitat durant la Guerra del Segadors es mostraren partidaris del General de Catalunya, en contra l’opressió castellana. També foren fidels a la Generalitat i a l’arxiduc Carles d’Austria (Carles III) durant la Guerra de Successió. El monestir sofrí les represàlies filipistes a l’acabament de la guerra, especialment els monjos, ex-abats quadriennals, Jeroni Vidal i de Nin i Francesc Giu.
Durant la Guerra de la Independència o Guerra del Francès entorn el monestir el patriotes catalans, protegits per les seves defenses tingué lloc una batalla contra les tropes napoleòniques comandades pel general Saint-Cyr, preàmbul de la batalla de Pont de Goi o batalla de Valls.

    Durant el Trienni Constitucional (1820-1823) el monestir sofrí la primera desamortització. El retorn de Ferran VII a la monarquia absolutista els béns que s’havien venut a particulars foren retornats als monjos. No tingué el monestir tanta sort a la mort del monarca i l’adveniment de la seva filla Isabel al tron. La proclamació de la Constitució de 1835 i la guerra que s’encetà entre liberals i apostòlics propicià les lleis desamortitzadores de Mendizábal. Els monjos abraçaren la causa de Carles Maria Isidre, pretendent carlista al tron d’Espanya. Molt monjos prengueren les armes i lluitaren en defensa de es idees absolutistes. Algun d’ells va trobar la mort en la defensa del castell de Querol. La llei desamortitzadora de Mendizábal obligà als monjos a abandonar el monestir i els seus béns foren venuts i subhastats. Les dependències claustrals patiren saquejos i algun incendi que les malbarataren. Els monjos foren foragitats. Tanmateix l’any 1843 un ex-monjo, Miquel Mestre, retornà a Santes Creus i es feu càrrec de la parròquia de Santa Llúcia, demanant l’església major per al culte, i li fou concedida. Però moltes altres parts de l’edifici monacal foren desmuntades, i la seva pedra fou aprofitada per bastir construccions civils en alguns pobles de la rodalia. Fins i tot algunes habitacions monacals foren destinades a presó provincial. Finalment la Comissió de Monuments de Tarragona inicia una política de reconstrucció i reparació del monestir. L’any 1884 el monestir fou posat sota la custòdia i protecció d’un conserge que depenia de la Comissió de Monuments de Tarragona. El monestir fou declarat monument nacional l’any 1921, iniciant-se a partir d’aleshores una restauració profitosa, creant-se un primer patronat (1931), la labor del qual fou continuada per la Comissaria de la Generalitat republicana en el bienni 1936-1938. Acabada la guerra civil (1936-1939), continuaren les obres de restauració. Es creà l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (1947) entitat que s’ocupa d’investigar, promoure i publicar treballs d’història del monestir i assessorar el Patronat de Santes Creus, recreat l’any 1951. L’adveniment de la democràcia (1975), el monestir passà a dependre de la Generalitat de Catalunya, depenent de la Direcció General del Patrimoni Cultural (Oficina de Gestió de Monuments), assistida per un Patronat que presideix el President de la Generalitat.